I la Carme afegeix:
Sota
l'alzina, damunt l'hamaca, escrivim la joia dels colors vermells, i
riem la claror que garbellen els verds. Com peces d'un puzzle
gegant, les fulles per terra fan una estora, acollidora. Sobre l'hamaca,
els ulls et riuen, les mans em busquen.
Vibra el moment, sense aturar-se.
Juga a la campaneta la ning-ning, la vida, amagant-nos els instants de goig perquè no puguem trobar-los: fred, fred...
Vibra el moment, sense aturar-se.
Juga a la campaneta la ning-ning, la vida, amagant-nos els instants de goig perquè no puguem trobar-los: fred, fred...
6 comentaris:
Quin bé de Déu d'aglans...Recordo que de petita, ens les menjàvem, com els garrins, he, he...
Bon cap de setmana, Montse.
I per aquí ha passat un esquirol!
PRECIOSA, sencillamente perfecta, irradia naturaleza...hermosa la encina.
Mi abrazotedecisivo y buen fin de semanap1 238324
Les alzines, junt amb les oliveres, són dels meus arbres preferits. Tenen una bellesa quasiancestral.
M'has fet recordar quan era perqueña i ens els menjàvem com a pipes.
Bonica foto plena de records.
Aferradetes i bon dilluns! :)
* quan era petita, volia dir ufff!
Publica un comentari a l'entrada