...M'ha fet pensar en la vida, i en tots els moments dolorosos que ens toca viure.
Tot i que el temps s'encarrega de suavitzar les ferides,... allà queden incrustades.
Incrustades del tot i tot allò que ja s'ha perdut (com la fusta podrida i la quantitat de matèria que hi falta) és com impossible de recuperar de nou. I tot i així durem, com la porta...
El temps no cura pas les ferides, les atenua, les cicatritza, però la marca sempre quedarà allà. Alguns cops aquesta marca pot acabar, fins i tot, essent bella. D'altres, malauradament, sempre serà un estorb.
6 comentaris:
Y quien dijo que no....Lindo detalle.Un saludo desde Almería.-
http://visual-anjespinosa.blogspot.com.es/
Incrustades del tot i tot allò que ja s'ha perdut (com la fusta podrida i la quantitat de matèria que hi falta) és com impossible de recuperar de nou. I tot i així durem, com la porta...
Efectivament, las ferides de la fusta son com les que ens du la vida. Magnífic detall i extraordinàries textures.
Una abraçada
Paraules adients per a aquesta imatge fantàstica.
Ferides que ens marquen la manera d'entendre i ens fan més forts.
Aferradetes i bon dilluns!! :)
Caram, quanta vida viscuda la d'aquesta porta, esperem que la nostra no sigui tan dura...Però la porta m'agrada.
Petonets, Montse.
El temps no cura pas les ferides, les atenua, les cicatritza, però la marca sempre quedarà allà. Alguns cops aquesta marca pot acabar, fins i tot, essent bella. D'altres, malauradament, sempre serà un estorb.
Publica un comentari a l'entrada