Un món de petites il.lusions.

divendres, de març 19

"MÚSICS" I "GUARDIANS", QUE FAN REFLEXIONAR





Escultures de ferro de l'escultor Xavier Mascaró.
La presentació de l'exposició ens diu:
"Sobriedad iconográfica, musicalidad, elogio de la ruina.
Una puerta abierta al porvenir de la memoria de una civilización muerta.
La huella solemne de un naufragio que nos sirve para meditar sobre nuestro futuro".
Eje Prado Recoletos. Madrid.

11 comentaris:

Montserrat Sala ha dit...

Aquesta serie em semble magistral.
No tenia ni idea, de una exposició d'aquestes caracteristiques. ETs una bona caçadora d'inxtants. Un petó.

josé luis ha dit...

Flautistas y escribas sentados ante una sociedad que fluye hacia caminos extraños. Una buenas fotos que ilustran ese arte al aire libre. Destaca ese detalle último por su textura y clolorido.

un abrazo.

Mediterráneo ha dit...

Que bonitas fotografías, todo un espectáculo para los sentidos.

¡Y, yo sin ir!... menos mal que me las estas enseñando tú, jajajaja.


Besos, guapa!

Ripley ha dit...

bueno a ver; de las fotos me gusta la ultima, creo que el oxido es siempre muy fotogénico y suele quedar siempre muy apañadito. sobre la expo pues bueno a mí estas cosas modernas como que no me dicen nada la verdad, no sabría que otra cosa decir. supongo que es una simple cuestion de gustos. este tipo de estética me deja frio que no indiferente. besos

francisca de la torre ha dit...

gracias por tu visita, Montse. Te diré que siempre vengo por acá, aunque reconozco que por la premura no te he saludado.

Me ha llamado la atención la secuencia en fila de los objetos de la escultura, es que anoche subí al otro blog la foto de una en un parque cercano a casa. ¿será que los espacios abiertos y amplios llaman a los escultores a repetir el objeto en secuencia lineal?

Un abrazo,

F.

Assumpta ha dit...

Doncs estic d'acord amb Ripley, les fotos molt ben agafades. La darrera és espectacular, el color del ferro rovellat sembla quasi foc. Molt bona!

Però l'art en si, doncs... uhmmmm... i el text a mi, personalment, em sembla fet a posta per donar un aspecte més intel•lectual... "elogio de la ruina", "huella solemne del naufragio"...

De fet, parlar així tampoc costa tant ;-)

Es podria dir que l’exposició és un conjunt de:

Cadències harmòniques del so que es perd en l’espai de la fredor metàl•lica... records passats, perduts en la memòria més vella, enterrats per sempre en la melodia del músic oblidat i sol.
Ferros treballats per mans anònimes, esforços perduts en l’escena de les figures que no poden caminar, cames ignorades en batalles absurdes
.

Bé, no em pregunteu què vol dir, perquè no ho sé... però tampoc entenc això del “elogio de la ruina” ni la “huella solemne del naufragio” :-)

alterdom ha dit...

Hola Montse,

aquestes sèries sobre l'art tenen molt èxit!
Bisos

MIESFE - 64 ha dit...

la ultima fotografia es la que mes margada te unes textures excel·lents ,gracies per ensenyar la exposició
salutacions

assumpta ha dit...

Un bon treball el teu i també moltes hores de feina i forja darrera cadascuna d'aquestes imatges.
En una "fast-reflexió" et diré que sempre em quedaria amb els músics i mai amb guardians, de res...

Mil petonets de color primavera!!!
;)

Conso Triay Coll ha dit...

Curioses escultures...tenen el seu encant.
Salut!

francesc ha dit...

Magníficas imágenes. Con el oxido de las estatuas se pueden conseguir bonitos primeros planos.

Arxiu de posts

Etiquetes

Els amics que em visiten...