Avorrides d'aprendre, com avorrit és el color gris.
Com gris és el futur de la gent que ha de passar per aquest camí tan poc planer si té dificultats i no té a ningú que l'ajudi.
Doncs això, quan les coses estan dicícils, o s'arreglen o sempre hi haurà gent perjudicada.I no sempre tenim una persona al costat que ens pugui o vulgui ajudar.
Avui és l'aniversari de la meva filla .Ahir va venir molt contenta perquè la professora rusa de piano que ara té, li va posar com a deures per l'estiu ,entre d'altres,una peça de Bach.
Quines coses...és una peça preciosa.I ella està contenta de començar a tocar-la. Ara la troba difícil, però ja s'anirà posant planer el camí i sinó, l'ajudarem...
Una abraçada Montse i no cal que et digui que has penjat una fotografia molt reflexiva.
Les escales són tot un simbol de les dificultats que s´ens presenten cada dia...A vegades volem pujar i no podem..., no tenim forces... altres vegades podem pujar i no volem,ens fa por fer passos cap amunt...,ens agafa vertígen... Un bon tema, una abraçada ( Mágrada la composició i la llum)
Depois de uns dias sem passar por aqui, deliciei-me com as tuas últimas fotos. Gosto muito da forma clara e pormenorizada como vês o mundo e o que te rodeia. Gostei muito também das escadas porque gosto de ver a ideia de repetição e de alinhamento em fotografia. Entretanto, quanto mais fotos vejo, mais aprendo! Há sempre tanto para aprender !! Um abraço
Un punto de vista de la empedrada escalera precioso. Es bonito contemplar obras como esta aunque para segun que colectivo no sean de su agradao por las dificultades de accesibilidad. Un saludo.
Es verdad yo también lo pienso, ahora tengo a Jan, mi perro bastante mal y tengo que llevarlo en brazos por culpa de las escaleras, me hace ser conciente de las limitaciones.
11 comentaris:
Bella la foto.
Casi habla.
Yo también me hago la misma pregunta.
Y las mamás que llevan bebés en coches...
Petons!
Musicals...
Avorrides d'aprendre, com avorrit és el color gris.
Com gris és el futur de la gent que ha de passar per aquest camí tan poc planer si té dificultats i no té a ningú que l'ajudi.
Doncs això, quan les coses estan dicícils, o s'arreglen o sempre hi haurà gent perjudicada.I no sempre tenim una persona al costat que ens pugui o vulgui ajudar.
Avui és l'aniversari de la meva filla .Ahir va venir molt contenta perquè la professora rusa de piano que ara té, li va posar com a deures per l'estiu ,entre d'altres,una peça de Bach.
Quines coses...és una peça preciosa.I ella està contenta de començar a tocar-la.
Ara la troba difícil, però ja s'anirà posant planer el camí i sinó, l'ajudarem...
Una abraçada Montse i no cal que et digui que has penjat una fotografia molt reflexiva.
La tècnica la deixaré per demà.:-)
Les escales són tot un simbol de les dificultats que s´ens presenten cada dia...A vegades volem pujar i no podem..., no tenim forces...
altres vegades podem pujar i no volem,ens fa por fer passos cap amunt...,ens agafa vertígen...
Un bon tema,
una abraçada
( Mágrada la composició i la llum)
pues muy bien, me gusta sobre todo los desniveles entre sombras.
Després d'uns díes d'absència sense visitar el teu blog, em sorprén de nou la teva creativitat, i em veig obligat a felicitar-te de tot cor.
Depois de uns dias sem passar por aqui, deliciei-me com as tuas últimas fotos. Gosto muito da forma clara e pormenorizada como vês o mundo e o que te rodeia. Gostei muito também das escadas porque gosto de ver a ideia de repetição e de alinhamento em fotografia. Entretanto, quanto mais fotos vejo, mais aprendo! Há sempre tanto para aprender !!
Um abraço
Un punto de vista de la empedrada escalera precioso. Es bonito contemplar obras como esta aunque para segun que colectivo no sean de su agradao por las dificultades de accesibilidad. Un saludo.
Que guapa aquesta prespectiva..... m ´agrada!!!
petons bonica.
una escala a dos nivells....
les he vist al castell de Loarre...
els cristians a dalt i els moros per el mitg...en temps de gerra, es clar
salut
joan
Tema de reflexión, pero una foto que no admite discusión. La has visto muy bien. Me gusta el encuadre!
Es verdad yo también lo pienso, ahora tengo a Jan, mi perro bastante mal y tengo que llevarlo en brazos por culpa de las escaleras, me hace ser conciente de las limitaciones.
Publica un comentari a l'entrada