Hotel Cal Sastre-Sta. Pau (Girona)
Un món de petites il.lusions.
Dades personals
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Arxiu de posts
Etiquetes
colors
(617)
Curiositats
(571)
Art
(210)
Artesanies
(197)
Flors
(184)
Arquitectura
(183)
L'aigua
(166)
Íntimes
(159)
Natura
(123)
El Mar
(115)
Tradicions
(108)
Fusta
(105)
Reflexions
(101)
Pedra treballada
(83)
Animalets
(78)
Desitjos
(73)
L'hort
(70)
Homenatge
(65)
Records
(65)
Barcelona
(62)
Portes
(62)
Escultures
(57)
Mirades al terra
(57)
La tardor
(53)
Primavera
(44)
Finestres
(42)
Mirades al cel
(42)
Modernisme
(40)
Escorces
(36)
Llocs de silenci
(35)
Poblets
(30)
Nens
(29)
Fruites
(26)
França
(24)
la dansa
(23)
Valladolid
(21)
Música
(20)
Aparadors
(19)
Íntimes Llibres
(18)
León
(16)
Ceret
(15)
Ciutats
(15)
Irlanda
(15)
Ponts
(15)
Terrassa
(14)
València
(13)
Màquines
(12)
Balcons
(11)
Lleugeresa
(11)
Orhipean-Ochagavia.
(11)
Madrid
(10)
Nadal
(10)
roques
(10)
Plantes
(9)
Pluja
(9)
Sardenya
(9)
el vi
(9)
Menorca
(8)
Mirades al terra.
(8)
Indignitats
(7)
el foc
(7)
Aitona
(6)
Castrillo de los Polvazares
(6)
Frigilania
(6)
Holi
(6)
Xemeneies
(6)
Mandales
(5)
Montserrat
(5)
Nova York
(5)
Recinte Sant Pau
(5)
Sant Joan les Fonts
(5)
Tossa
(5)
Claustres
(4)
Jardí Botànic
(4)
Ikebana
(3)
M.I.T.
(3)
Montpellier
(3)
Sicilia
(3)
Vehícles
(2)
B/N
(1)
Vídeo.
(1)
6 comentaris:
Una preciositat d'imatge. La presència de aquesta màquina de cosir, tan sòbria i elegant
en mig de les artesanies, li dona a la foto una gran personalitat.
Enhorabona!.
me ha encantado la imagen..volveré como siempre,abrazos para vos
veo que has estado por mi pueblo (Bilbao)...y que has sabido mirar en él. Interesante blogde imágenes, me gusta tu manera de ver las cosas.
un saludo!!!
Qué belleza de imagen. Me retrotrae en el tiempo... cuando en casa de mi abuela, mi madre aprendía a bordar sábanas, y recuerdo que metía un bastidor. Tic-tac, tic-tac... el ruido de la máquina, se confundía con las conversaciones familiares. A los niños, nos daban un bocadillo con una onza de chocolate, y mis tías, mi madre y mi abuela, estaban rodeadas de telas e hilos de colores...
¿no es mágico, el arte de la fotografía?. Me has regalado un recuerdo perdido, de un momento de mi vida maravilloso. Mi infancia.
La fotografía es preciosa por el contraste de los tonos pastel y el negro de la cabeza de la máquina. Pero además "habla" de tiempos pasados. Esos lienzos blancos, junto con esas perlas y lazos, le dan una sutileza preciosa.
Gracias Montse, por este regalo.
Un beso.
Ja ens has tornat a sorprendre agradablement amb la teva vissió tan encertada de les coses. La vella máquina Wertheim ens transporta a altres temps, peró tu has sabut compaginar i actualitzar la imatge molt bé. Gràcies Montse pels teus regals.
Que bonito es ese pueblo. Esta máquina de coser me ha recordado una que tenía mi abuela! Joo! Tambien me ha pasado como a nieves, me ha recordado a mi infancia en Logroño!
Publica un comentari a l'entrada